El principi...
Fa molts i molts d’anys en es Llombards, un petit poblet situat al terme de Santanyí, hi vivia una geganta anomenada Maria Ramis. Era una dona garrida, elegant i molt intel·ligent. Però tenia una altra qualitat que era per la qual la gent la coneixia: era molt forçarruda, tot i que això no coincidia amb el seu aspecte.
Un dia arribà a s'Almunia un gegant ben formós, en Bernat. Ben aviat na Maria i en Bernat es conegueren i s’enamoraren com a dos al·lotons. Els dos gegants ja foren partits a fer-se el seu niuet en es Rafal, per sobre dels penyals des Bauç, a sa Torre Munia.
En Bernat feia la mescla i na Maria traginava les pedres de tres en tres: dues davall cada braç i l’altra damunt el cap. I pedra sobre pedra es construïren una bona torre que es convertí en torre de vigilància davant qualsevol possible invasió.
En Bernat tenia poders màgics. La gent de la contrada deia que la major part del poder el tenia perquè s'havia aliat amb cinc dimonions boiets, banyuts, lletjons i esquifits. Amb aquests poders podia fer caure una bona barrumbada o calabruixada. I de la mateixa manera era capaç d’aturar-la.
Amb un xiulet feia acudir immediatament les aus rapinyaires damunt el seu braç aportant-li el seu pa de cada dia. També era un personatge molt conegut per la gent de Santanyí. Quan l’anyada anava magra acudien a en Bernat perquè la fes retre.
Deien que per agrair als dimonis el poder que li havien atorgat els acollí a la seva torre donant-los posada a cada un en una cambra amb una clau d’or fi. I que de content que n'estava, en Bernat s'havia fet brodar al seu vestit cinc claus d’or. Per això aviat li havien posat el sobrenom de Cinclaus.
Però heu de saber i creure que la veritat era una altra ben diferent.
Per davall del trespol de sa Torre Munia hi havia un passadís secret que connectava amb algunes de les nombroses coves que hi ha en el penyal des Bauç. Les males llengües comentaven que en Bernat es ficava per aquest passadís i arribava a Ciutat en un tres i no res, però potser això era només una exageració de la gent.
La veritat és que un dia que en Bernat explorava una de les coves del penya-segat a la qual havia arribat des del passadís secret, hi descobrí un gran tresor. Aquest tresor l'havien deixat amagat els sarraïns que assaltaven i robaven els pobles de la costa mallorquina en cada una de les seves incursions. Des que en Bernat i na Maria vivien a la torre de vigilància els havia estat impossible recuperar-lo.
En Bernat, amb l'ajuda de na Maria, va recollir tot el tresor i el va amagar en una de les nombroses coves que hi ha en aquest lloc, a la qual només s'hi podia arribar a través del passadís secret. Els dos gegants varen fer rodolar una gran llosa que barrà l'accés a la sala on estava amagat el tresor.
Després, en Bernat va fer un encanteri de tal manera que a la llosa hi aparegueren 5 tancadures enganxades als degotissos de la cova. La llosa no es podria moure si no era ficant una clau d'or fi a cada un d'aquells panys. Les claus s'havien de col·locar en el mateix ordre en què ell les va fer brodar en el seu escut d'armes i calia fer-les rodar tres vegades cada una cap al costat d'on vingués la remor del mar. Després va fabricar les cinc claus d'or i va cavil·lar de quina manera les podia amagar perquè ningú no pogués mai prendre-li el tresor.
I va ser així com va fer tracte amb aquells cinc dimonions. Els va donar posada a casa seva, convidant-los a viure en una de les cambres de sa Torre Almunia. Els va donar a cada un una de les cinc claus perquè poguessin entrar a les seves habitacions. Però va anar ben alerta a dir-los res del tresor!. D'aquesta manera els dimonions guardarien les claus per separat, ningú no els les podria prendre i mai no sospitarien que hi hagués cap secret amagat darrera de l'hospitalitat d'en Bernat i na Maria.
I els dies, els mesos i els anys van anar passant sense que ningú es pogués imaginar res del tresor ni del lloc on estava amagat.
A poc a poc, en Bernat i na Maria es convertiren en una llegenda. I tant és així, que encara avui els podem trobar ballant tots contents amb el so de les xeremies i els flabiols a qualsevol festa del nostre terme.
Cada any, quan s'acosta en el calendari el dia de Sant Jaume, a Santanyí es preparen per fer festa, la festa major. I els gegants Bernat i Maria també!
La història...
Però sabeu quina una que en va passar una d'aquestes vegades?
El vespre just abans de la festa, en Bernat Cinclaus i na Maria Ramis estaven esperant que passés la nit a la seva cambra de l'Ajuntament de Santanyí. Havien estat ballant al so de la música dels xeremiers i flabiolers tot l'horabaixa amb la gent del poble. L'endemà al matí tornarien a sortir a ballar i a fer sarau una altra vegada. Era la festa major i havien d'aprofitar-la!
Però aquella nit va succeir una cosa extraordinària: Mentre el rellotge de la Sala tocava les campanades de mitjanit, a l'habitació on hi havia els dos gegants descansant es va encendre una claror vermella molt intensa. Era com una gran bolla de foc que s'encongia i s’eixamplava un pic i un altre. I en un obrir i tancar d'ulls, de l'interior de la claror vermellosa, en sortiren cinc dimonions boiets botant i xisclant com a boigs.
En Bernat i na Maria van restar astorats davant d'aquella demostració de follia. I els dimonions aprofitaren la sorpresa dels gegants per envoltar-los amb uns filats de fil de plata que tenien el poder màgic de deixar immòbils els que hi quedaven presoners.
I vet aquí que els cinc dimonions es posaren a cantussar un darrere l'altre:
- Bernat, tu ens has enganyat... - Digué el primer
- ...i alguna cosa ens has amagat! - Cantussà el segon
- Ho hem pensat ben pensat – digué el tercer
- i ja sabem que les claus d'or... – escometé un altre
- amaguen un gran tresor! - xisclà el darrer
Resulta que amb tants i tants d'anys que feia que els dimonions havien rebut les claus, havien començat a sospitar de les intencions d'en Bernat. Pensant i pensant molt de temps, escoltant d'amagat les converses dels gegants i les llegendes de la gent de la contrada, havien arribat a la conclusió que en Bernat i na Maria amagaven algun tresor i que les claus d'or hi tenien alguna cosa a veure. Varen cercar i cercar per tota la casa, varen traginar per amunt i per avall, fins que un dia varen arribar a descobrir l'entrada del passadís secret que comunicava amb les nombroses coves subterrànies. Seguiren cercant i cercant, anys i anys, i a la fi arribaren a descobrir quina era la cova i la sala oculta on estava amagat el fabulós tresor.
Però els dimonions desconeixien l'ordre en què havien de posar les claus, cap a on havien de rodar i el nombre de voltes a fer. Ho provaren de totes les maneres que se'ls acudí, canviant les claus de pany, rodant cap a la dreta i cap a l'esquerra ... però la llosa no es movia. I ara que el poble de Santanyí havia tret a rotllo els dos gegants, els cinc dimonis veren el moment per fer-se seu el tresor. Per això s'havien presentat a la Sala i els havien segrestat. Pensaven fer-los confessar de quina manera se podia obrir la immensa llosa que amagava aquell caramull d'or.
I ben aviat anaren per feines: els filats de plata no només tenien el poder d'immobilitzar els dos gegants, sinó que també els feien invisibles per a la resta dels humans. Així, els dimonions podien endur-se'n en Bernat i na Maria de l'Ajuntament de Santanyí sense que ningú se n'adonés. I ja foren partits, entre bots i cabrioles, un estirant del davant els filats màgics i dos més a cada costat, plaça per avall, cap a es Llombards, cap a es Rafal des Porcs, cap a sa Torre Munia, damunt el penyal des Bauç.
Però els dimonis, tan enfeinats com estaven en la seva tasca, no se n'adonaren que un al·lotell, en Martí, un aprenent de flabioler que havia entrat d'amagat a recuperar el seu flabiol oblidat, havia vist tota l'endemesa, amagat darrera les grans cortines de la Sala. En Martí, en veure que s'enduien presoners els seus estimats gegants, decidí tirar-se la por endarrere. I ja s'és partit, cametes me valguen, a seguir d'amagat aquells cinc dimonions que semblava que feien un ball amb els braços enlaire.
Quan arribaren es ficaren tot d'una per la boca del passadís secret i, per avall s'ha dit, arribaren a la gran cova subterrània. I en Martí, d'amagat d'amagat, tot procurant que les barres no li prenguessin el trot de la por que tenia, els seguí fins allà, ocultant-se darrera una de les grans columnes de degotissos de pedra que tenia la cova.
I des d'allà pogué veure com els cinc dimonis col·locaven els dos gegants al centre de la sala major de la cova, ben davant i els retiraven els filats màgics de plata. Just en aquell moment, entre una remor de rocasses que tremolaven, llums de colors vermellosos i bafarades de fum pudent, els pobres gegants quedaren tancats en una gran gàbia de pedra.
Aquella presó tenia cinc cantons i cada cantó el tancava una gran estàtua de pedra amb la forma d'un dels dimonions. Els barrots eren estalactites i estalagmites que impedien que els gegants poguessin sortir. Ni la força de na Maria Ramis, ni la màgia d'en Bernat Cinclaus podien fer res per alliberar-se d'aquella gàbia. I les estàtues de roca dels cinc dimonis els miraven amb una rialla amenaçadora.
Mentrestant, els cinc dimonions ballaven i feien cucaveles al voltant de la gàbia, cantussant una cançó que feia esment al conjur amb el qual quedaven empresonats els dos gegants:
Per fat i fat, aquesta és la veritat:
Si el gegant Cinclaus anomenat
o la seva muller Maria,
sigui de nit o de dia,
no diuen com obrir la llosa
que té la porta ben closa
de la sala on hi a l'or
d'aquell gran tresor
que amagaren els sarraïns
en un d'aquests avencs veïns,
restaran per sempre empresonats
entre aquests dimonis malnats
i només la música de festa
podrà desfer la màgia funesta.
Coa de rata, ala de mosquit,
aquest encanteri ja està dit!
En Bernat, aferrat als degotissos que barraven la gàbia, s'encarà amb els dimonis i els increpà durament:
- Mai us ho diré, llucifers poca-soltes!
Per obrir aquest tresor
sa solució mai sabreu.
Endarrer sempre estareu
Jo no vos tenc gens de por!
Amb tot aquest or que hi ha aquí amagat només faríeu malifetes!
En Martí, en veure tot allò, no se'n podia donar passada. Així com va poder va començar a recular, donà volta a les cames i partí a córrer cap al poble.
Mentrestant els santanyiners i les santanyineres, a primeres hores del matí ja s'havien presentat davant de l'Ajuntament per anar a cercar els seus gegants i començar els cercaviles de Sant Jaume. Hi havia molta gent amb tambors, les colles de xeremiers i flabiolers i els caparrots que ja rondinaven plaça amunt, plaça avall.
I que ho va ser de gran la sorpresa que s'endugueren quan entraren a l'habitació dels gegants i no els hi trobaren! Ningú no s'ho podia creure ni donar-ne explicació. La notícia corria de boca en boca i de cada vegada més gent arribava a la plaça.
En Martí va arribar a Santanyí just quan tota la plaça era plena de gom en gom, tothom demanant-se què n'havia estat d'en Bernat Cinclaus i na Maria Ramis. Així com va poder va explicar, entre alens i tremolors, tot el que havia vist i sentit.
En estar tots assabentats del que havia contat el jove flabioler es varen començar a sentir veus sobre el que es podia fer o no per recuperar els gegants. En Martí va recordar fil per randa el conjur que havien fet els dimonions, especialment aquella part que deia com podrien sortir-se'n de l'embull:
-“(...)
i només la música de festa
podrà desfer la màgia funesta.
Coa de rata, ala de mosquit,
aquest encanteri ja està dit!” -
A la fi, d'entre del rebombori de la gent, es van sentir amb més força les veus dels geganters que cridaven:
- “Tots plegats, cap a sa Munia!
Salvem en Bernat i na Maria !”-
I ja varen ser partits tots, plaça per avall, cap a l'antiga possessió de sa Munia, en el Rafal des Porcs, cap als penyals des Bauç. Al davant hi anava el jove Martí, el flabioler, que sabia el lloc on estaven empresonats els gegants. Just darrera d'ell hi anaven les colles de xeremiers i flabiolers, amb els seus instruments ben trempats per a sonar. Després, tota una munió de tamborers amb els tambors penjant de les guarnicions i les baquetes a la mà, tot preparades per fer retrunyir les pells tesades. Tancava la processó quasi tota la gent del poble, grans i petits, que no estava disposada a quedar-se de mans plegades a l'hora d'alliberar en Bernat i na Maria de les urpes d'aquells dimonions ni perdre's la festa del patró del poble a causa d'aquell segrest injust.
El sol ja estava ben amunt, a punt de migdia, quan la gentada va arribar a les runes de sa Torre Munia. En Martí va mostrar l'entrada del túnel, ben fosca i silenciosa. En no poder entrar-hi tothom que havia arribat allà, hi passaren darrera d'ell les colles de xeremiers, flabiolers i alguns dels tamborers, tots en fila, cap endins.
Després de moltes voltes per aquell laberint de túnels i coves, varen arribar a la boca de gran sala subterrània on es trobava la llosa amb cinc panys i la gàbia de roca que tenia tancats els gegants. El lloc estava il·luminat per una claror vermellosa que semblava sortir de les mateixes estalactites i estalagmites. Tot era silenciós; només es sentien les petjades del grapat de músics que s'anaven acostant a les columnes de pedra darrera de les quals es trobaven en Bernat i na Maria. Ells restaven immòbils, com si s'haguessin impregnat d'aquell misteriós encanteri de pedra dels cinc dimonions.
En Martí es girà a tots els que l'havien seguit fins a la cova i els escometé:
- Aquí els teniu, tal i com us ho havia dit...! -
Tots i totes romangueren astorats amb l'espectacle que es mostrava davant d'ells. Ningú s'atrevia a dir res, ni tan sols a moure's una mica, quan van veure aquella gran gàbia pentagonal de barrots de roca massissa, vigilada per aquells cinc estenallots de pedra en cada un dels seus cantons.
- I ara què feim ... ? - Va aventurar-se a dir un dels xeremiers més vells, mig amagat darrera d'una de les rocasses escampades pel terra de la gran cova. -
En Martí s'exclamà de seguida:
- Recordau el que deia l'encanteri:
“Per fat i fat, aquesta és la veritat:
Si el gegant Bernat
o la seva muller Maria,
sigui de nit o de dia,
no diuen com obrir la llosa
que té la porta ben closa
de la sala on hi a l'or
d'aquell gran tresor
que amagaren els sarraïns
en un d'aquests avencs veïns,
restaran per sempre empresonats
entre aquests dimonis malnats
i només la música de festa
podrà desfer la màgia funesta.
Coa de rata, ala de mosquit,
aquest encanteri ja està dit!” -
El xeremier més vell va repetir:
- “...i només la música de festa
podrà desfer la màgia funesta.”
I en Martí va concloure:
- Música de festa ! Hem de sonar la música, la música de la festa, i el malefici dels dimonis s'esvairà...! -
- Au, vinga... Tots plegats, la melodia... - Va dir el xeremier, alhora que començava a inflar l'odre.
I en un tres i no res ja es varen posar a sonar xeremies i flabiols, tamborins i tambors, la música de festa major. Els músics començaren a caminar al voltant de la gran gàbia, tot sonant els seus instruments, amb un ritme cada vegada més viu i trepidant.
A mesura que la música ressonava pel sostre de la cova, rebotant entre les grans parets, amb un eco cada vegada més insistent, un altre renou emergia d'entre les pedres i una tremolor cada vegada més gran feia vibrar tot l'espai. I a poc a poc els barrots de pedra de la gàbia varen començar a remenar-se i a trontollar, desfent-se la pedra com si fos arena.
De sobte, una a una, les grans estàtues dels cinc dimonis varen començar a canviar el color esmorteït de la pedra en colors de cada vegada més vius: vermell, groc, blau, verd i morat. I la pell de pedra de les estàtues, amb un gran espetec de fum i espurnes de cada un dels colors que havien pres, desaparegué per complet, deixant caure en cada un dels llocs on abans estaven assentades les estàtues, una clau d'or fi que rebotà sobre el trespol de la cova amb un tentineig cristal·lí.
Des d'aquest instant els dos gegants varen cobrar vida i sortiren amb un bot del lloc on romanien captius, entre els crits d'alegria dels músics.
Els dos gegants, donant la mà un a un a tots i a totes, agraïren als músics el seu alliberament.
En Bernat recollí les cinc claus d'or que havien quedat en cada un dels llocs on abans hi havia les estàtues dels dimonis, s'acostà a la gran llosa i les fica en els panys en l'ordre que només ell i na Maria coneixien. Na Maria va demanar que fessin silenci i en Bernat va parar esment per escoltar d'on venia la remor de la mar. En sentir-la, va girar tres vegades cada clau cap el lloc d'on venia la remor, en el mateix ordre que les havia posades als panys. Es va sentir un renou sec des de l'interior de la llosa. Na Marià s'hi acostà i, amb les dues mans, mogué la llosa fent-la rodolar cap a un costat, deixant veure un forat des d’on es podia percebre la brillantor esmorteïda que feia el caramull d'or que formava el tresor dels antics corsaris sarraïns.
En Bernat va agafar una de les barres d'or i es va girar cap als músics que contemplaven astorats tota l'escena. Mostrant-los l'or va dir:
- Aquest tresor ha estat la causa de la cobdícia d'aquells dimonions. I també ens ha posat en perill a na Maria i a mi d'haver de romandre fins a la fi del temps entre aquestes pedres si vosaltres no ens haguéssiu salvat. Per això, des d'ara mateix aquest or només servirà per fer obres de caritat !
I tots els presents esclataren una altra vegada en crits de joia i aprovació. Na Maria agafà el jove Martí i li va fer una besada a la galta, tot donant-li les gràcies per la seva valentia i atreviment ja que sense ell no haguessin pogut salvar-se de cap de les maneres. Després tots sortiren de la cova pel passadís secret fins a les portes de les antigues cases de sa Torre Munia. Allà els esperaven inquiets la resta de la gent del poble que havia acudit a salvar els gegants. La gent, en veure'ls, va esclatar d'alegria i es van posar a cridar visques als gegants, als músics, a la música i a la festa.
I ja varen ser partits tots i totes cap a la plaça del poble. Els músics anaven davant, sonant xeremies, flabiols, tambors i tamborins. Just darrera d'ells hi anaven els dos gegants, ballant al so de la música, com a bons dansaires que eren. I al final, tot el poble, victorejant els gegants i el patró del poble.
Tot l'horabaixa, tot el vespre i tota la nit els santanyiners gaudiren de la festa amb els seus gegants. Cantaren, ballaren, rigueren i celebraren la festivitat de Sant Jaume. A poc a poc anaren oblidant els perills que havien viscut i la por que havien passat de quedar-se sense els seus amics gegants. I dels cinc dimonions, esvaïts en aquells fums de colors, no se'n tornà a saber res més, com si el mateix infern se'ls hagués engolit.
D’aquesta manera, en Bernat i na Maria engrandiren la seva llegenda. I com sempre, els trobam ballant tots contents amb el so de les xeremies i els flabiols a qualsevol festa del nostre terme.
I, conte contat...
***************************************************
